Pacte Salarial 2018: Obligacions /Recomanacions

Estàndard

 

15304407253735.jpg

En els darrers dies s’ha parlat molt del nou pacte salarial (amb vigència de 2018 a 2020) que s’aprovarà aquesta setmana.

Com sempre, cal ser rigurós i saber diferenciar els termes. Una cosa és pactar obligacions i altra pactar recomanacions.

En aquest sentit penso que val la pena recordar:

S’estableix, ja enguany, la OBLIGACIÓ d’una pujada del salari al voltant del 2 %. Cal insistir en aquest terme : “al voltant”  Per tant, podríem dir que la pujada ha de ser aproximadament d’un 2 %

A part, s’aprova un increment d’un 1 % .No obstant, aquest increment es considera variable ja que anirà en funció de la productivitat, l’absentisme i altres conceptes que en permetin l’aplicació. Per tant, més que una obligació genèrica seria una OBLIGACIÓ CONDICIONADA a certs aspectes.

En temes salarials també cal fer rerefència a una OBLIGACIÓ: establir un salari mínim de 14.000 euros anuals de forma gradual fins el 2020. Cal insistir en el fet gradual i en el límit del 2020 Per tant, el salari mínim de 1000 euros al 2018-2019 és una RECOMANACIÓ

Altres temes que inclou el pacte són la ultraactivitat dels convenis o la RECOMANACIÓ de les clàusules de revisió salarial…Així mateix, patronal i sindicats acorden un compromís de negociar l’externalitació de subcontractes. Però de moment només és això, un compromís que NO implica una OBLIGACIÓ

En definitiva, com veieu,un pacte que inclou un seguit d’obligacions i recomanacions. Algunes, com l’increment del salari “al voltant” del 2 %, ja per aquest any.

Altres , com el SMI de 14.000 euros a implementar fins el 2020

Us adjunto alguns links en aquest sentit, esperant aclarir una mica més aquest pacte i aprofito per desitjar-vos un bon estiu:

SignaturaAcord

Acord

Preacord

 

 

 

 

Anuncis

Autònoms i treballadors: discriminacions

Estàndard

Autonomo

Actualment la línia divisoria entre una persona que treballi per compte aliè i una altra que sigui autònoma no significa que la primera tingui uns ingressos més elevats que la segona.

De fet, en certs casos pot passar el contrari. Les persones autònomes no cobren si no treballen, no cobren pagues extraordinàries ni ténen un salari fixe al mes.

En aquest context ens trobem en diferents notícies d’actualitat referent a aquest col.lectiu

En primer lloc, la quota mínima que segons l’acord dels pressupostos generals de l’estat augmentarà en 4 euros al mes de mínim. En teoria ha de servir per incrementar prestacions però val a dir que es manté la discriminació respecte a altres col.lectius.

La segona notícia va relacionada amb una d’aquestes prestacions: la jubilació

Hi trobareu informació amb càlculs aproximats sobre jubilacions d’una persona autònoma que en la majoria de casos cotitza per la base mínima. Val a dir que en la notícia faltaria afegir un càlcul d’una persona que no facturi molt i tingui uns ingressos inferiors.

I finalment  una notícia sobre un dels mites (moltes vegades certs) referent al fet de les malalties en els autònoms.

Els autònoms superen moltes situacions per tal de no perdre la retribució (ja que a diferència dels assalariats , els dies que no treballen no cobren)

Ara bé, això no els lliura d’una de les situacions en les que els resulta més difícil conviure: l’estrés.

Així doncs, els links que us adjunto no suposen anar en contra de cap altre col.lectiu com poden ser els qui treballen per compte aliè.

Suposa insistir, reclamar, protestar per un sistema injust amb els autònoms que (cal recordar) són un motor fonamental de l’economia i la creació d’ocupació

Links:

AugmentQuota

JubilacioAutonom

EstresAutonom

 

 

 

 

 

 

 

Direcció “estil Trump”

Estàndard

661db77ae792a096128f28bd4abf4245.jpg

 

Deia Kennedy que una persona intel.ligent és la que sap ser tant intel.ligent com per contractar persones més intel-ligents que ella mateixa

Lamentablement encara hi ha qui pensa tot el contrari. Ningú pot tenir més coneixements que el propietari o si més no, no els pot demostrar…

Aquest seria l’estil Trump per exemple. Contractar per impulsos, mantenir/promocionar segons la raó incondicional que es dona a tots els projectes. En definitiva, premiar a qui diu sempre sí.

I cal aclarir que l’aportació de coneixements, punts de vista…no implica treure el poder de decisió a qui correspon. No és voler “manar”. Es tracta que la persona que “mana” es deixi aconsellar i accepti les opinions argumentades però discrepants.

Es pot treballar en una empresa on només es pot dir que sí? Treballaríeu en una empresa així?

Probablement la resposta sería que (per necessitat) sí. Però la majoria de persones que treballen en aquestes empreses ténen un objectiu ben clar: marxar el més aviat possible.

En el poc temps que Donald Trump porta a la casa blanca, hem vist cessaments, abandonaments….canvis freqüents de directius, polítics, assessors….

Exactament el mateix que passa en les empreses gestionades segons aquest estil: Rotacions de personal massa elevades i pèrdua de capital humà/intelectual

El problema és que si els guanys econòmics es mantenen…no es dona importància a temes com la rotació de personal….Però això que a vegades no influeix en el curt termini…en el llarg termini…

Us puc dir per experiència que no val la pena aquest estil. Adjunto un link en aquest sentit:

 

“Estil Trump”

Titulacions i “Titulitis”

Estàndard

Graduation-Degree-Money

 

És bo o dolent tenir una titulació?

En principi sempre és bo, positiu i recomanable. Significa l’assoliment d’uns coneixements que han suposat un esforç.

Un esforç en temps i en diners. Evidentment en el segon terme em refereixo als diners que t’ha costat pagar el màster però no per comprar el títol com en alguns casos pot passar de forma fraudulenta.

El títol és, doncs, el reconeixement públic dels teus estudis reglats.

Cal no menysprear o menystenir a la persona que acredita sense cap vehemència la seva titulació amb frases fàcils que, sovint, provenen de persones que tal vegada tinguin algun tipus de frustració o enveja per no haver assolit la titulació universitària.

Ara bé,  una altra cosa és la “titulitis” i el fet de creure que el fet de tenir un màster o un postgrau ja et dona una superioritat automàtica, sobretot en l’àmbit retributiu.

En aquest sentit cal no oblidar que en la selecció de personal es poden rebre molts currículums de persones amb titulacions d’aquest tipus i la decisió no es prendrà, per tant, només amb la titulació acadèmica.

I és que a no ser que siguin oposicions, aquí la nota que més val és la competència o millor dit, les competències, de la persona per desenvolupar unes funcions.

A això es refereix el link que us adjunto. Una reflexió a no pecar de “titulitis” sense caure en l’extrem contrari que us comentava a l’inici de no valorar-ho.

Tot en la justa mesura i recordar que la valoració definitiva per ocupar un lloc de treball s’ha de basar en la formació però també en els aspectes de competència, empatia, lideratge, compromís…tot en funció del lloc i les funcions a desenvolupar.

“Titulitis”

http://www.expansion.com/expansion-empleo/desarrollo-de-carrera/2018/04/16/5ad4928ee2704eaa278b466d.html

 

Precaució amb els Màsters

Estàndard

Graduation-Degree-Money.jpg

Aquests dies s’ha conegut un possible escàndol en l’atorgament d’un títol de Màster a una política: el “cas Cifuentes” No és la meva intenció entrar en el fons d’aquest fet que si queda demostrat és prou greu.

El que pretenc és obrir una relexió sobre els màsters en general.

Evidentment hi ha de tot i de ben segur que hi haurà algún centre, universitat, institut…seriós i que vetlli per una correcta relació entre el preu i la qualitat

I és que no és cap secret que els preus dels Màster no són precisament baixos.

Ara bé, la reflexió que obro fa referència al que es denuncia en el link que us adjunto i que jo mateix he pogut comprovar a nivell personal i professional.

Quin és el valor que justifica el preu d’un màster? El segell del centre o universitat? I què aporta el màster? Coneixements adicionals? O bé sovint és un repàs de coneixements ja adquirits?

Amb tota humilitat us dic que he vist a persones que han fet un màster on-line apuntar-se a cursos de formació que faig de nivell avançat. I és una llàstima ja que, en teoria, ja hauríen de tenir suficients coneixements teòrico-pràctics.

Us animo a llegir aquest link que, sens dubte, ens farà tenir molta precaució en el tema dels títols i els màsters.

 

Màsters

 

 

 

 

Dret a Plorar…

Estàndard

 

58

Aquests dies ens ha conmogut l’assasinat del petit nen Gabriel.

Han estat dies de sentiments ben diversos. De la indignació pel crim a l’emoció pel missatge de serenitat de la mare. Del bon tractament periodístic al mal ús i manca d’ètica d’alguns programes.

Professionalment em va cridar l’atenció un fet que motiva el meu escrit.

Tant al ministre de l’interior com als responsables de la guàrdia civil els va caure alguna llàgrima. En el cas del ministre, cal recordar que va perdre un fill en un accident de tràfic.

Molt més enllà del color del partit polític, de la ideología i de la simpatia o antipatia vers les persones que he anomenat, la polèmica va sorgir per certes crítiques al ministre per no haver sabut controlar els seus sentiments i haver plorat a l’enterrament. Així mateix, també es va criticar als membres de la guàrdia civil que van plorar.

La professionalitat impedeix plorar? No tenen dret a plorar? La inteligencia emocional i el control de les emocions impedeix al 100 % que s’escapi una llàgrima? I en definitiva, som persones o som robots programats?

Hi ha una teoria  que ens creu robots i a més, relaciona plorar en la vida professional amb un signe de debilitat. Per aquest motiu es recomana plorar “d’amagat” sigui fora de l’empresa o sigui en un departament separat (tantes llàgrimes han vist els lavabos…)

En tot cas mai hauria de provocar vergonya ni haver de demanar disculpes. I si algú creu que plorar és un signe de debilitat, pensem en tantes persones que tot i haver plorat han sortit de situacions ben difícils.

Les relacions laborals estan formades per tecnologia però el component humà segueix (més enllà de la seva proporció).

Els recursos humans són això, humans. I parlem de policíes, politics…parlem de persones humanes.

Jo sí que entenc que malgrat la fortalesa i determinació de les forçes de seguretat per trobar a Gabriel, s’hagi pogut escapar alguna llàgrima i no crec que això els faci més dèbils ni menys professionals: senzillament són humans i tenen dret a plorar.

Us adjunto, en aquest sentit, uns links per reflexionar.

LlorarTrabajo

LlorarFortaleza

Invitació a la Saviesa

Estàndard

fr

 

Coaching, mindfulness, training….i tot un seguit de termes que s’han posat de moda envaeixen les xarxes socials.

En el món de l’empresa i els RRHH també s’han posat de moda alguns d’aquests termes i això ha provocat tota una proliferació de certes persones que imparteixen cursos i conferències amb un seguit de frases fàcils i consells bàsics: Sigues tú mateix, confia en les teves capacitats, surt de la teva zona de confort…

Tot això ha arrelat en una societat superficial on triomfen les frases fàcils dites per persones amb unes qualitats més comercials que profundes en coneixement

Ara bé, una cosa és això i una altra és la saviesa. I la saviesa no és només cosa d’experts. Qui no recorda els consells de l’àvia…i no feia falta cap llibre d’auto-ajuda ni cap gran conferència de cap expert.

En tot cas, jo vaig tenir la sort de conèixer un Savi (tot i que ell sempre refusava aquest terme per a ell mateix)

En una de les converses que hi vaig tenir, mentre em dedicava el seu llibre (Invitació a la Saviesa) es queixava de la proliferació de “savis” que no han aprofundit en grans coneixements que porten a la saviesa: el saber el poc que sabem.

Aquest home era en Raimon Panikkar, de qui enguany es celebra el seu any, conmemorant els  100 anys del seu naixement. El seu testimoni és tota una invitació a la saviesa.

Crec que els pensaments d’aquest  doctor en filosofia, químic, teòleg, professor i escriptor ens poden ajudar a distingir el gra de la palla en la vida privada i professional (més enllà de pronunciaments religiosos particulars).

Serveixi com exemple una de les darreres entrevistes fetes al qui jo sí que considero un Savi que ens fa una invitació a la Saviesa